Jesús Escorihuela Castells
Sovint, tinc la sensació que aquest poble meu, al qual estime, no és gens afortunat, perquè sembla com que tots els governs que hem tingut des de la democràcia, han desaprofitat moltes ocasions de posar el nostre poble a l’alçada dels nostres veïns, dels pobles del voltant.
Per què no hem tingut la prosperitat que altres? Per què qualsevol poble veí està més desenvolupat que no el nostre? Què ens ha faltat? Crec que han estat els successius governs municipals que no han sabut imprimir una dinàmica de desenvolupament del nostre teixit social i per això tenim un poble com “deixat de la mà de Déu”, sense cap aspiració ni destí, que a hores d’ara encara no té definida la política local que vol.
Alce el punt de mira i veig que aquesta és també la tònica de l’Estat. Per exemple, malgrat l’asfixia econòmica que ara patim i que afecta directament a la pròpia capacitat de desenvolupament econòmic i al manteniment d’uns serveis públics mínimament dignes, seria lògic que els nostres representants públics estigueren disposats a buscar solucions perquè tothom poguera viure del seu esforç. I no és així, sinó que ens trobem immersos en un profund desencís de la societat.
Pense, doncs, que cal una transformació de la realitat, per a mantenir la salut cívica i de compromís a què tots els pobles aspiren, i el nostre no pot ser menys. Una salut que exigeix una majoria aclaparadora de ciutadans que apostem per la voluntat de transformar la realitat en favor de la majoria social. Aquesta ha estat sempre una de les premisses ideològiques de les esquerres, perquè totes les transformacions de la història i fins i tot les revolucions, han vingut dels moviments socials de progrés.
Aquesta voluntat transformadora, més enllà d’un objectiu ideològic, guanya transcendència quan és entesa pel conjunt de la societat com un objectiu vital, i en aquest moment i en aquestes circumstàncies de penúries i de manca d’objectius, es fa preeminent abordar-la.
I com es fa açò? Doncs, cal preguntar-nos quina és la nostra responsabilitat de cadascú de nosaltres. Per exemple, quina és la responsabilitat de les veïnes i veïns de Silla, davant el desgovern que patim. En lloc de caure en el desencant, per la inoperància política, cal conscienciar-nos i engegar i accelerar el procés de canvi, tant com es puga. És evident que això suposa establir un diàleg, en primer lloc per arribar a consensos de govern o de governabilitat.
Quan no són possibles els consensos, s’ha de reconduir la situació per fer que el poble decidisca què no vol i què sí que vol que es faça, perquè no oblidem que la voluntat popular, no està en un partit, encara que tinga la majoria absoluta, i encara menys si té una majoria simple, sinó en el còmput total dels vots i en conseqüència en el nombre de regidors que aquesta atorga.
Lamentablement en l’àmbit de l’Estat estem governats per massa indocumentats i semianalfabets, però sobre tot per massa corruptes, que fan d’Espanya una vergonya a tots els nivells internacionals, una Espanya de xaranga i pandereta, com sentenciara Antonio Machado.
A casa nostra, govern i oposició, tots plegats, són responsables, cadascun en la seua justa mesura. El poble està més que fart de tanta inoperància, de tanta mediocritat com la que demostren cada dia, i ningú volem que continuem arribant tard a tot. Hem estat acumulant cada dia més ignomínia, que ens pot esclatar en qualsevol moment.
Estem cansats i indignats de tanta mentida, però encara creiem que és possible una bona rectificació, amb una nova empenta. Estic d’acord amb l’eslògan que crida la gent, que tot és una estafa i no una crisi, però no mai no he tirat la tovalla davant de cap adversitat, perquè crec en un altre model de democràcia i de convivència, en una nova alternativa il·lusionant.
Crec que hem de desterrar definitivament els fantasmes del passat, que encara ens tenen hipotecats; que els llancem a la seua caverna. Hem de desdenyar definitivament les polítiques medievals, perquè comencem de debò a construir el nostre País i el nostre poble.