Còmplices de la desfeta

Vivim al món de les coses macro (tot és gran, tot és gros) i amb eixa excusa la macroeconomia i la macropolítica sotmeten la ciutadania a les macrodecisions i dicten la manera en què han de viure els pobles i les persones. Una macrodecisió de Berlín pot deixar-nos sense drets, sense treball, sense sanitat, sense serveis socials, sense sostre, sense res… La dictadura de les macroxifres condiciona la nostra vida: la taxa d’atur, l’índex de la borsa, els números del PIB, el dèficit públic, els deutes de l’Estat, de l’Autonomia i de l’ajuntament, l’euríbor i la prima de risc… Les sigles manen i les paraules perden valor. Mana el FMI, el BCE, la CEE i perd valor la solidaritat, l’autodeterminació, la pau i el futur.

Com que tot és macro, els ciutadans no tenim dret a participar en les grans decisions públiques. El cas del meu poble és paradigmàtic. Ja que les xifres diuen que no hi ha un euro al calaix (a excepció del pressupost dels bous), perquè el deute és milionari, ja no ens cal tenir ni oposició ni govern, ni alcalde. La que més mana és la interventora. I aquesta dona té el poder de no deixar fer res a ningú, en nom de la macroeconomia dels grans comptes municipals.

Així les coses, les pròximes eleccions municipals seran un exercici de futilitat. Per a què volem els representants polítics, doncs? Seria més funcional, o divertit, poder triar l’interventor o la interventora, o simplement els bous que han de ser embolats a les festes d’agost… Sembla que no podem ni alenar, així que és lògic pensar que si tampoc podem ni això, si la macroeconomia no ens ho permet, és que ja som ben a prop de la servitud.

En aquesta democràcia mínima en què vivim, els ciutadans només podem exercir el dret a votar cada quatre anys, i com som tan faves, resulta que sempre votem els mateixos:o els del PP o els del PSOE. No ens n’adonem que eixos partits són els que ens lliuren a la dictadura de les institucions, a les xifres i a les decisions “macro”.

Així les coses, però, cada representant dels pepés (o dels psoe, quan siga el seu torn) a l’ajuntament, és còmplice de totes les coses dolentes que ens ocorren. A mi em sap greu, perquè conec personalment alguns regidors, però cal que els fem memòria que la disciplina de partit anul·la la seua voluntat política i els converteix en titelles, sota les ordres dels seus superiors.

Potser ells ho ignoren, o potser alguns ho fan pensant en traure’n profit, o és que mires cap a una altra banda. És igual. Res no és cap excusa, perquè tenen un alt grau de responsabilitat, que no poden deixar d’assumir.

Les mesures polítiques i econòmiques dels seus companys dels governs de València i de Madrid han condemnat molts ciutadans a patir de valent. Els representants del PP a Silla coneixen que tenim molta gent a l’atur, molts joves que cerquen ocupació a l’estranger, molts afectats per l’aplicació de decrets que atempten contra les persones en situació de dependència, molts pensionistes i jubilats que perden poder adquisitiu, molts veïns que comencen a notar els efectes de la pobresa. Ser regidor a Silla no els eximeix de la seua responsabilitat en la desfeta social que ha provocat el disseny i l’aplicació de les polítiques del seu partit i han de pagar per la seua actitud servil.

Propose un examen de consciència, un exercici íntim i moral als nostres polítics locals D’una banda, hauran de decidir si paga la pena mantenir silenci i acceptar les imposicions i les injustícies dictades pels seus dirigents, o si és millor ser valents i presentar la dimissió, si no estan d’acord. D’altra banda, la resta dels ciutadans hauran de decidir si el fet de votar sempre les mateixes sigles, de manera incondicional, és a hores d’ara moralment acceptable o si caldrà que canvien el seu vot, per a no ser còmplices. Encara seria millor considerar la possibilitat de participar activament de la política local, proposar solucions, fiscalitzar els governs i donar sentit al sistema democràtic.

L’assumpció dels efectes de la macropolítica per part de l’equip de govern local (una assumpció resignada o una assumpció convençuda, són en aquest cas la mateixa cosa) només serveix per constatar un profund allunyament entre el poble i els partits polítics majoritaris que integren el consistori. Així les coses, o cerquem una alternativa política que propose la discrepància o ens rebel·lem contra les injustícies. Si no fem una cosa o l’altra (o les dues), cometrem la mateixa errada que ells: convertir-nos en còmplices de la desfeta.

Publicat a El Punt Avui el 14/02/14