El dia 8 de març és el dia de la dona. Commemora la lluita de la dona per la seua participació, en peu d’igualtat amb l’home, tant en la societat com en el seu desenvolupament íntegre com a persona. Aquesta commemoració la va establir en 1977 l’Assemblea General de l’ONU, encara que venia celebrant-se des de principis de segle als Estats Units, i a partir de 1911 en alguns països europeus.
Raons per a la commemoració, hui en dia, no en falten, perquè el masclisme i el patriarcat que l’apuntala, encara són ben presents. De fet, preguntant en el meu entorn sobre el significat d’aquesta data, descobreixes que moltes persones perceben el masclisme com una força social imperiosa, que encara es pot palpar en l’ambient, i per tant una cosa ben real.
Al nostre país la tradició del patriarcat ha estat molt ferma, més que a molts altres llocs, i sols quan la dictadura començà a declinar començaren a introduir-se, en els costums i la moral, formes d’identitat femenina crítiques amb el masclisme. Des d’aleshores, el feminisme està erosionant el patriarcat i els seus tentacles en múltiples aspectes.
El feminisme, a més, és un fenomen global, que s’ha estès en multitud de societats i països i en múltiples formes que han anat evolucionant, fins al punt que pot afirmar-se que constitueix, juntament amb l’ecologisme, una autèntica revolució social, tot i això no violenta.
Segons el professor Manuel Castells, el feminisme es presenta com un moviment que en les seues pràctiques i discursos és extraordinàriament divers, però en tots els casos coincideixen a negar que la identitat de la dona haja d’estar alienada tal com la defineixen els homes i la família patriarcal. En qualssevol de les manifestacions del feminisme, el que és primordial és la defensa dels drets de les dones com a éssers humans, no com a nines, objectes, coses o animals. En aquest sentit el feminisme és una extensió del moviment pels drets humans.
El feminisme presenta bàsicament dues versions, la liberal i la socialista, i ambdues afirmen els drets de les dones com iguals als dels homes. Hi ha altres formes com el feminisme cultural, que fa la doble afirmació que les dones són diferents i que trobaran els sues propis camins construint la seua pròpia comunitat, que pretén una autonomia cultural atenent a valors alternatius, com ara l’absència de competitivitat i de violència, la col·laboració i la multidimensionalitat de la experiència humana, conduents a noves formes d’identitat i, per tant, a la transformació cultural de la societat en general.
També hi ha el feminisme essencialista, que fa un pas més enllà i proclama la diferència essencial de la dona front als homes, arrelada en la biologia i la història; en acceptar l’especificitat dels seus cossos, les dones no queden atrapades en la seua biologia sinó que, al contrari, escapen de la definició que d’elles fan els homes; sols reconstruint la seua identitat, en virtut de la seua especificitat biològica i cultural, poden convertir-se les dones en elles mateixes. I encara cada dia hi ha més formes diverses de fer feminisme, però açò, com diu Castells, no és perjudicial, sinó que és normal en l’actual societat xarxa, i a més, l’afavoreix.
Malgrat aquesta diversitat, i que haja estat suficientment descrita i analitzada, encara és normal trobar qui entén el terme feminisme com l’equivalent inversa de masclisme, fent un intent de desacreditar l’opció feminista atribuint-li el despropòsit masclista. Contra aquesta estratègia discursiva sols s’ha de investigar un poc per a adonar-se’n de la diferència essencial entre els termes.
A una assemblea de Dones amb Compromís vaig descobrir un breu text de l’escriptora Rosario Hernández, molt aclaridor a aquest respecte: “El feminisme no vol imposar un matriarcat basat en la violència contra l’home, com ha estat el patriarcat fins ara. No desitja deixar (els homes) sense vot, ni violar-los en les guerres, ni mutilar els seus genitals en pro d’una tradició cultural, ni confinar-los en l’àmbit domèstic, ni vol matar-los per adulteri. El feminisme no pretén que els homes siguen propietat de les seues mares i després de les seues mullers, ni desitja que els homes cobren salaris més reduïts, ni tampoc vol desterrar-los de les cúpules del poder mediàtic, empresarial i polític. No vol traficar amb cossos masculins per al gaudi dels femenins, ni desitja que els xiquets barons estiguen desnodrits i abandonats en orfenats, ni, per suposat, promoure la seua marginació social o econòmica. Tampoc vetaria que els xiquets barons anaren a l’escola, ni els prohibiria l’accés a la sanitat i la universitat…”.
