Habitualment diguem “Sistema” a la forma en què està organitzada la nostra societat, així com al conjunt de normes i lleis que regulen l’economia, la política, el dret, la sociologia, l’ecologia…

Actualment el capitalisme és el sistema social més estès per tot el planeta, i està basat, entre d’altres coses, en la propietat privada, el lliure mercat i sobretot en l’acumulació de capital. Els països més rics del món i amb major nivell de benestar funcionen amb aquest sistema.

Però, en els últims anys, el funcionament del propi sistema ha anat creant majors desigualtats socials, afavorint l’enriquiment d’una minoria dominant, a costa de l’empobriment de la majoria de la ciutadania. Aquesta minoria és la que controla el sistema financer (bancs), els mitjans de producció (empreses), els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i tv), els poders legislatiu i executiu (polítics), i fins i tot el poder judicial (amb nomenaments de càrrecs polítics en els seus òrgans de govern).

Llegint l’últim informe d’Intermón Oxfam sobre la desigualtat mundial, veiem dades tan increïbles i vergonyoses com aquestes:

A Espanya, les 20 persones més riques tenen tants diners com el 30% de la població més pobra (14 milions de persones).

L’1% dels més rics d’Espanya tenen tants diners com el 70% dels espanyols (o siga que hi ha mig milió de rics, front a 32,5 milions de ciutadans).

Des de l’inici de la crisi hi ha el doble de mil milionaris en el món (entre els anys 2008 i 2014 s’ha passat de 793 mil milionaris a 1645).

Aquestes desigualtats no són només fruit de la corrupció, perquè la majoria d’aquests milionaris han aconseguit les seues grans fortunes actuant dins dels límits (o dels forats) de la llei. Açò ens fa pensar que no poden ser molt justes les lleis que permeten aquestes enormes diferències socials, i que no poden ser molt honestos o molt eficients els polítics que van fer aquestes injustes lleis.

Estats Units representa el paradigma del capitalisme. Un país amb immenses fortunes però amb 46 milions de persones, que viuen sota el límit de la pobresa. Un país amb enormes desigualtats socials, però amb una indústria cinematogràfica que ha venut a la resta del món una imatge idíl·lica, on tothom viu molt bé i qualsevol, de la nit al matí, pot fer-se milionari fàcilment. En la societat nord-americana no hi ha res més important que els diners i l’economia. Fins i tot s’aclamen a Déu en els seus bitllets: “In God we trust” (en Déu confiem).

Els nostres governants (PP i PSOE) han intentat seguir el model americà, i aquest ha estat el resultat: especulació, corrupció, retallades socials, desigualtat, desocupació, pobresa, etc… Si és açò el que ens ofereix el “Sistema”, crec que no hi ha cap dubte que la gran majoria dels honrats ciutadans som antisistema. Perquè ser antisistema no significa cremar contenidors, ni formar barricades en els carrers, ni fer expropiacions massives, ni totes eixes mentides malintencionades que els polítics conservadors van pregonant. Ser antisistema significa tan sols, buscar solucions igualitàries als problemes actuals, procurar el benestar per a la gran majoria de la ciutadania, i sobretot, lluitar perquè canvien les injustícies del “Sistema” actual. Perquè el que volem és una societat millor per a nosaltres i els nostres fills.

L’alternativa al capitalisme no és el comunisme, que ja va fracassar i que pràcticament ha desaparegut. L’alternativa al capitalisme ha de ser una economia sostenible, igualitària i respectuosa amb el medi ambient. Nosaltres creiem que alguns projectes, com l’Economia del Be Comú (Christian Felber), compleixen eixos requisits i són perfectament viables.

Per descomptat, els Mercats i els que manen sobre ells (i sobre nosaltres), intentaran convèncer-nos que millorar el “Sistema” actual és impossible i ens acusaran d’utopia, demagògia, revolució i antisistema. Intentaran amenaçar-nos amb desastres econòmics i financers, amb la fugida de capitals i d’inversió, i amb tots els mals de l’infern. No s’ha de tindre por, perquè res d’açò passarà, ja que el nostre model no és la Cuba de Fidel Castro; els nostres models són països com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, que són algunes de les societats més justes i avançades del nostre planeta. Perquè per a millorar la nostra societat i la nostra qualitat de vida, no necessitem inventar res de nou, només cal observar, aprendre i posar en pràctica el que altres societats han fet i els ha funcionat bé.

El canvi i la solució dels problemes actuals no pot vindre d’aquells que els han creat, per cobdícia, per por o per incompetència. Aquells que serveixen als poderosos i els seus interessos, no tenen interès a canviar res, només intentaran convèncer-nos que no és possible fer altra cosa que tindre paciència i resignació.

El canvi ha de vindre de la mà de la ciutadania, farts de la situació actual. I ha de vindre a través de les urnes, votant a partits polítics compromesos amb acabar amb la corrupció, la desigualtat i la injustícia social. Aquestes propostes que ara sonen tan noves i valentes, són pràcticament les mateixes que vénen fent, fa anys, xicotets partits com Compromís a València, amb poc èxit electoral fins ara per culpa del bipartidisme.

Tots sabem com s’ha de fer, tan sols cal un poc de valor i decisió. Però depèn de tu…

Publicat a El Punt Avui el 24/11/14