Jesús Escorihuela Castells
Molt sovint se sent qui diu que és “apolític”, o que “a mi, la política no m’afecta”, o “no m’interessa”. Però, en realitat ningú no pot ser apolític, perquè la política forma part del funcionament de totes les societats, per petites que siguen; és, doncs, una expressió incorrecta. El que hi ha són molts ciutadans que no estan afiliats, ni simpatitzen amb cap partit polític, que no tenen preferències partidàries o no combreguen amb les ideologies ni posicionaments de cap partit; però això és una altra cosa, perquè tothom té dret a votar o a no fer-ho.
La política, o siga l’activitat política orientada a la presa de decisions per part del grup que ha guanyat les eleccions, en realitat afecta a tots, fins als qui es diuen apolítics, encara que hi ha qui no vol veure la realitat. Jo sempre pose un exemple molt elemental, però, a la vegada il·lustratiu i didàctic. Imaginem-nos que vivim en una cova, a la muntanya, ben lluny de la societat, i que una “política” destructiva del medi ambient, llançada a la recerca de recursos naturals, a qualsevol preu, arrase la nostra cova, per a convertir-la en una mina, per exemple, i obtindre els minerals; amb permís de l’autoritat, evidentment. Encara que amaguem el cap sota l’ala, som animals polítics perquè vivim i convivim en una societat i no podem ser aliens del que passa al nostre voltant, ens agrade o no.
Molt sovint, quan diguem “jo sóc apolític”, el que volem dir és que no som ni d’esquerres ni de dretes, però amb aqueixa declaració de principis aparentment neutra, estem sent “polítics”. Perquè si no ens convenç cap partit del ventall que se’ns mostra i no ens veiem representats per cap d’aquests, però ens agradaria transformar el mon, això vol dir que som polítics. En el moment precís que estem fent una crítica a l’Estat, a un partit o al govern, estem fent política.
Perquè si tenim inquietuds, tenim idees i sentim que no ens agrada el que veiem. Si no ens són alienes les injustícies que fan els banquers, quan estafen sense cap mena d’escrúpols ancians venent-los mentides i arravatant-los els estalvis de tota una vida. Si ens rebel·la que una velleta que viu sola i amb recursos mínims per sobreviure siga desnonada de la seua vivenda i abandonada en el carrer. Si ens indigna que els holdings de les elèctriques, amb el vist-i-plau del Govern, deixen sense possibilitats per sobreviure en condicions humanes a moltíssimes famílies. Si trobem inacceptable que l’Estat negue l’assistència sanitària i deixe morir desenes de sers humans. Si protestem que es vulneren i s’anul·len els drets humans i quan es retallen serveis bàsics i universals.
Perquè, si ens repugna que el govern i l’Estat propicien la corrupció sistemàtica i l’enriquiment dels seus amics en benefici propi i a costa del poble. O quan alguns jutges no imparteixen legalitat i serveixen a interessos partidistes. O quan l’església catòlica rep recursos econòmics desproporcionats, incomparables amb la resta d’Europa, i lliures de fiscalització, mentre es tanquen escoles públiques i hospitals. O quan els convenis laborals són anul·lats per Decret i es vulnera l’Estatut dels Treballadors, que té rang de Llei.
Si tot açò, i moltes més infàmies i despropòsits, no fa que ens rebel·lem i que ens posicionem davant de tanta ignomínia i barbàrie. Si deixem que facen de la nostra vida el que ells vulguen, no és que siguem “apolítics”, perquè gràcies a la nostra ximplesa i actitud dòcil, tot continuarà igual i els “polítics” seguiran impunes fent i desfent, amb la nostra complicitat.
Una de les obligacions dels ciutadans és la desconfiança democràtica en els nostres representants, perquè la desconfiança no és escepticisme, sinó cautela. El benefici del dubte que cal atorgar a qui ens governa ja ha arribat a les quotes més altes de la traïció, perquè qui ens enganya amb falses promeses no sols ha de ser condemnat per l’ètica que inspira la democràcia, sinó perquè el corrupte i el prevaricador han de ser condemnats per la seua conducta d’indecència política, per la seua arrogància i menyspreu a la ciutadania i la desfeta del sistema democràtic que provoquen amb la seua actitud injusta. Arribat el moment de les votacions, no podem deixar que aquests botxins de la democràcia ens segresten les llibertats i ens lleven la il·lusió d’una regeneració democràtica.
Perquè podem, perquè creiem en una Europa dels pobles i dels ciutadans, perquè volem que les virtuts cíviques i la participació ciutadana continuen sent elements essencials per a aconseguir una democràcia saludable, perquè creiem en la distribució adequada de la riquesa, la presència de garanties constitucionals efectives, la no negació dels drets nacionals, culturals i lingüístics, perquè estem convençuts que en una crisi ferotge com aquesta, cal rescatar persones i no bancs, perquè entenem la política com a servei a la ciutadania i no com a negoci de les oligarquies financeres, perquè creiem fermament en la possibilitat de regenerar una Europa que no ens agrada.
Dir que no s’és polític porta implícit una ocultació i un grau de desinformació i de menysteniment de la realitat, que ens afecta a tots i ens converteix en ignorants, i el que és pitjor, ens posa en mans dels poders fàctics que mouen els fils i ens utilitza com a titelles de la seua fira. Escrivia Bertold Brecht que el pitjor analfabet és l’analfabet polític, perquè no escolta, no parla ni participa en els esdeveniments polítics; no sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del peix, de la farina, del lloguer, del calcer i dels medicaments, depenen de les decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ignorant que s’enorgulleix i unfla el pit quan diu que odia la política. No sap, o no vol saber, que de la seua ignorància política se n’aprofita el polític enganyós i corromput…
Per tot açò jo votaré i ho faré a Primavera Europea. I tu? Encara dius que no votaràs a ningú?