Es fa fosc a Silla, comença a entrar la nit i alguns treballadors i treballadores del poble ens reunim a la terrassa del bar per fer mig horeta de vida social, contar-se històries i intercanviar opinions. Una dona major ens explica que quan era jove volia ser infermera, cosa que era realment impossible i no només perquè les dones no solien estudiar… ‘‘No podíem agafar el tren!! Estava molt mal vist que una dona agafara el tren per anar a València, perquè aleshores la gent suposava que se’n anava a la mala vida, inclús les dones que servien a València eren acusades de ser les amants dels senyors de les cases!!’’.
És aleshores, després del relat d’aquesta dona, que comence a pensar en els estudis, les dones i els trens. Actualment la majoria d’usuàries de les Universitats (al voltat d’un 54%) són dones i les seues notes mitges també solen superar, estadísticament, les dels homes. No obstant, no fa tants anys que se’ns negava l’entrada a les Universitats, inclús assegurant que no teníem capacitat lectiva, i també als trens al·legant que teníem una innata predisposició a l’adulteri.
Va ser Schopenhauer, qui va dir que ‘‘La dona, era aquell ser de llargs cabells i curt enteniment’’. Per altra banda, no cal retrocedir tant en el temps per trobar frases masclistes com aquesta; fa pocs mesos Arias Cañete, del Partit Popular, després de fer un nefast debat amb Elena Valenciano del PSOE es va defensar assegurant que ‘‘el debat entre un home i una dona és molt complicat, ja que si l’home fa ús de la seua superioritat intel·lectual, pareix un masclista intentant derrotar a una dona indefensa’’.
Les dones, malgrat les paraules i pensaments d’uns quants, anem superant dia a dia aquests obstacles; ja podem agafar trens i conduir cotxes sense cap problema i actualment podem estudiar sense entrebancs sexistes, però… Hem superat tots els nostres murs? A l’estat Espanyol el 38,8% de les enginyeres són dones segons uns estudis d’Eurostat, encara veiem molts més homes realitzant aquests estudis, que històricament han sigut masculinitzats, però això no és tot; només dues de cada deu persones catedràtiques, són dones. Els homes, per tant, continuen tenint privilegis tant salarials com laborals i classistes, fet que resulta tant incomprensible com inadmissible.
Més preocupant si cap, és el tema de les relacions afectives i sexuals, doncs encara actualment, hem de suportar comentaris masclistes sovint, que utilitzen la maleïda frase quan comparem una actitud o vivència nostra amb la d’un home: ‘‘No és el mateix’’. En ple segle XXI s’afirma diàriament que no és igual qualsevol acció sentimental i/o sexual, diferenciant entre homes, que poden fer i desfer al seu antull, i dones que han de sotmetre’s a un juí social tan injust com intolerable.
Tots aquests pensaments i reflexions em porten de nou a pensar en aquella dona, que hauria desitjat viure la seua joventut en aquesta època per poder ser infermera i poder viatjar diàriament per les vies, i seguidament pense en mi, i en la felicitat que em suposaria tindre un desig similar quan siga major, ja que això significaria que les coses hauran millorat per a les dones i que potser les meues filles o netes podran ser fàcilment catedràtiques, tindre un salari idèntic al dels homes i viure la seua vida sense sotmetre’s a juís estúpids per part de ningú.
Ens queden molts murs per fer caure, ens queda molt per guanyar.
Maria Muñoz Lluesa